El Pais
July 1, 2004
Comunidad Valenciana edition
Les senderes valencianes del jubileu Petjades de pedra cap a les vies
compostellanes
Juga a favor d’aquesta hipotesi un testimoni magnific i ben
suggeridor, que conservem documentat a l’inventari parroquial de
defuncions i que considere oportu d’exhumar ara que som al cor del
jubileu compostel.la del 2004. En efecte, fa prop de quatre-cents
cinquanta anys (exactament l’episodi va esdevenir-se a l’octubre del
1556), a l’hospital de Benlloc moria un home vell, natural d’Armenia,
que regressava d’haver peregrinat a Compostel.la. Com que ningu del
veinat no podia “entendre sa llengua, no rebe los sants sagraments”,
tal com te cura d’anotar el dietarista de l’epoca. Aixi doncs, les
dades identificatives d’armeni i de romeu li van ser descobertes
gracies a la credencial compostel.lana que portava damunt.
No em negareu que el cas constitueix una bella mostra d’enigma que
tot seguit desperta la curiositat. Que feia un armeni, procedent de
Galicia, per aquestes latituds? S’hi trobava perdut? Deambulava
absolutament errant? Potser es dirigia a Valencia, a la recerca
d’algun vaixell que el retornara al seu pais. De tota manera, no hem
de perdre de vista que aleshores transcorria una etapa especialment
atzarosa per totes les latituds de la Mediterrania, per tal com aixo
s’esdevenia en vespres de les preses de Nicosia i Venecia pels turcs
i a cinc anys escassos de la batalla de Lepant.
El pelegri armeni que va trobar el descans definitiu a Benlloc devia
ser originari de la Petita Armenia, l’estat cristia de la costa
sud-est de l’Asia Menor que a l’edat mitjana havia mantingut
relacions comercials amb la corona catalanoaragonesa. Potser era un
armeni de la diaspora, marcat per l’estigma d’emigrant cronic que
pesava damunt la generalitat del seu poble, segles abans de la
globalitzacio. Siga com siga, els romeus com ell devien fer
pelegrinatges incerts i penosos, al limit de les precarietats mes
estrictes. Del nostre heroi, per exemple, ens consta que la suma dels
recursos economics de que disposava quan va arribar a Benlloc es
reduia a “uns quants reals”, que no van cobrir mes enlla de les
despeses que generaven aleshores un parell de misses, dites per la
seua anima, que reposa en pau entre els avantpassats belloquins.
Abans de morir, el nostre romeu degue passar per l’ermita de
l’Adjutori. Encara mes, m’arriscaria a conjecturar que l’Adjutori
degue constituir el reclam que va fer-lo desviar-se fins a Benlloc.
En aquest sentit, disposem d’un element forca suggeridor, la vieira
esculpida en un bloc de pedra que ha anat a raure a un mur lateral de
l’ermita. Es clar que aquesta escultura preciosa, que representa el
simbol per antonomasia del pelegrinatge compostel.la, suscita tot
d’una interrogants com els segueents i molts altres: pertanyia aquest
carreu venerable a la primitiva esglesia de l’Adjutori? Hi tenia un
pes rellevant la devocio a sant Jaume? Potser l’ermita havia
esdevingut fita d’alguna ruta de pelegrinatge?
Ben mirat, Benlloc quedava a la vora de la Via Augusta i tambe del
cami ral, dos eixos viaris que estaven ben connectats amb la xarxa
principal de camins que portaven directe a la tomba de l’apostol. Be
podia haver estat, doncs, una fita -modesta i marginal, si voleu-
dins l’entramat de camins compostel.lans que solcaven la vasta
geografia europea.